Infantesa robada

Vicens Aprenent de pare

Aquestes fires de Sant Narcís de Girona me n'han passat dues que m'han fet rumiar sobre com fem créixer els nostres fills. Per una banda, aquest diumenge he decidit portar el meu fill de tres anys a la carpa dels titelles situada a la Devesa, just davant de les atraccions per a la mainada.

 En cartell, uns putxinel.lis tradicionals napolitans, dels de tota la vida.
Mà a dins del ninot, pallassades i plantofades a tort i a dret. El nen molt il.lusionat, però, només de començar, el titellaire ja fa un avís per a navegants: l'espectacle és per a petits i grans.
Comença la funció amb garrotades i cops de cap a les parets més o menys innocents, però amb un marcat realisme atesa la bona traça i art del ninotaire.
Després va d'esgarrifoses mossegades amb una mena de bèstia peluda.

El meu fill ha intentat riure alguna vegada, però no entén res de res de l'argument ja que tot és en italià ¿? Per sort, s'adorm. I dic per sort, ja que seria incapaç de respondre a les preguntes que em faria si hagués vist la resta de l'espectacle.
Puja el to i comença una lluita fratricida fins que mor un dels dos contrincants (entenc que aspirants a una dama). Els cops de pal amplificats per l'altaveu fan esgarrifar. Les ganivetades (sí, amb un ganivet de desossar pollastres que sembla de veritat) semblen talment reals. Un gran mèrit per a l'artista. El vençut, mort, és rematat d'una manera que m'evoca les imatges de les guerres tribals africanes que ens emeten a l'hora de dinar per la tele. El cadàver és apallissat fins i tot amb el mateix taüt dins del qual es pretén enterrar.
Però el cadàver (que és el titella sense cap mà a dins) no hi cap, ni a cops de bastó. Cadàver i taüt cauen a terra (no se sap si intencionadament) i una nena ho ha de collir per donar-ho al titellaire. Al final apareix la mort. Una calavera que també porta un garrot i que intenta matar l'assassí.
Una altra lluita sàdica. L'assassí aconsegueix matar la mort, no sense el mateix realisme que la baralla precedent.
Suposo que això deu ser l'origen del verb rematar.

Tot plegat acaba amb una revolcada amb l'estimada que acaba llançant calçotets, sostens i calces (de les antigues) per l'escenari.
Fine.
Jo respiro tranquil. Tinc el meu nen dormint en braços i, a mi, crec que l'espectacle no m'afectarà psicològicament a la meva edat. No voldria estar a la pell dels pares dels nens de 6 o 7 anys que surten de la carpa preguntant on és el mort i perquè l'han matat.

Els esforços dels pares per a explicar el què ha passat són considerables. Sincerament, des del meu punt de vista no només no és un espectacle concebut per a nens, sinó que jo hi penjaria el cartell de prohibit per a menors de 18 anys. I crec que no exagero.

Per altra banda, la setmana passada vaig creure oportú portar el meu fill al circ per primer cop. Ja hi vaig anar amb recança, ja que intuïa que era massa petit i que potser encara no li agradaria. Així i tot, portat per la voràgine que tenim actualment de fer viure prematurament experiències als nostres fills, em vaig informar una mica sobre el tema. Vaig veure que el "Circo di Venezia" portava alguns animals (alguna girafa i algun que altre animaló). També hi havia pallassos i els típics trapezistes.
Vaig pensar que seria per a mainada i li vaig preguntar al nano si li faria gràcia veure un circ d'animalets. Em va dir que sí i hi vam anar.
El resultat va ser que va arribar la mitja part i només havia sortit un cavall, que els pallassos que sortien no eren dels del nas vermell sinó de mim i força mediocres , i la resta d'actuacions eren bastant artístiques però no van aconseguir captivar l'atenció del nano.
Durant el descans vam preguntar quan sortien els animals i ens van contestar que en tenien molts, però que a Catalunya la Generalitat no els hi deixa exhibir. Vam fer un parell de comentaris més i ens van acabar reconeixent que allò no era un circ per a nens petits, que era per nens grandets i per a adults.
Vam acabar marxant. Potser he tingut mala sort. Potser el meu fill és massa petit o massa immadur per a la seva edat. No sé, però tinc la sensació que alguna cosa falla.

És que els pares no estem disposats a anar a veure espectacles de veritat per a nens petits? És que els volem despertar la vena artística de forma prematura?

És que als pares ens fa vergonya anar veure segons què. On són els pallasos del nas vermell?
On són els titelles de tota la vida?
Em sembla que entre tots plegats no volem deixar que els nostres fills siguin el que són: nens.
Per un moment, després del circ, vaig pensar que el problema el tenia el meu fill.

Avui, després que s'adormís, veig que el problema el tinc jo.
Sort que encara queden les parades de pesca d'ànecs.
Suposo que fins que algú decideixi que això és immoral.
Que ni que siguin de plàstic no pot ser que hi hagi una colla d'ánecs donant voltes a un estany esperant que un nen els pesqui.

Comentaris

Jòlia Cassà de la Selva
6.

jajaja Vicenç pobres de vosaltres els pares que us vau haver d'empassar l'espectacle mentre el patufet dormia, aquests nens d'avui en dia neixen savis!!!

L'art no sempre és art ni l'espectacle ben escollit i per suposat s'hauria d'avisar als programadors de les Fires que van escollir aquest espectacle per la mainada que l'any vinent facin un pensament o perdran clientel·la i amb raó!

Em recorda quan jo era petita que els confiats dels meus pares van portar-me al circ a veure el mini-jo del Torrebruno i vam sortir tots escaldats: els nens i nenes agobiats i avorrits i els pares amb instints assessins i cara de capullos a qui havien aixecat la camisa i uns bons calers a l'entrada. jajaja

Albert Martin Cassà de la Selva
5.

Una carta molt llarga, però entretinguda :)

alicia Cassà de la Selva
4.

Estic d'acord,l'educaciò i els valors que els hi donem als nostres fills depen només de nosaltres, i no ès gens fàcil.
Els hem de ensenyar primer a ser persones, saber ser un mateix i tenir desisiò propia . Si i No. Juntament amb l'educaciò.

(Si te un amic que vol fer una malifeta, no seguir el que fa ell, sinò dir que no vol fer-ho i dir-li que està malament).

Això es el que haurien de aprendre molts nens, que es deixen portar per els demés i ens dificulta la nostra tasca tan difícil.

Si els portem a veure titelles, no volem que els hi facin un espectacle de lluita i violència, sino de contes de sempre.
Si els nens volen mirar una estona la televisió, que sigui algún programa educatiu o pel.licules on hi hagi aquests valors que son tan importants.

Tinc una nena de casi tres anys i ara comença el seu aprenentatge, ara comença la meva tasca com a mare i educadora.
L'únic que espero d'ella es que sigui una gran persona, que sàpiga el que ha de fer a la vida i que pugui educar els seus fills de la mateixa manera que ho he fet jo i ho va fer la seva àvia amb mi.

Vicens (l'autor) Cassà de la Selva
3.

A rcc.

Estic totalment d'acord amb tot el que dius i justament en això crec que consisteix l'educació dels fills. En cap cas estic culpabilitzant de l'educació del meu fill a ningú, la qual depèn en gran part dels pares. No sóc cap neoecologista-pacifista-activista. Jo sóc dels que penso jugar amb pistoles de joguina amb el meu nen i a matar "indis" en el far west. Les titelles poden tenir sense cap problema garrotades, ensopegades i el que faci falta, però no és això el que apareix en l'espectacle que comento. És obvi que el nostre objectiu és fer saber distingir entre realitat, ficció i joc i així fer créixer equilibradament els nostres fills. I tenim molta feina a educar en saber seleccionar continguts i posar cada cosa al seu lloc. Cal ensenyar a utilitzar internet, la televisió, la publicitat, l'oferta cultural, l'oferta lúdica, els llibres, revistes, videojocs i en cap cas culpabilitzar els altres dels nostres fracassos.

Amb el meu escrit només estic reivindicant que es facin espectacles adequats per a la mainada i que en tot cas sempre s'indiqui l'edat a partir de la qual estan recomanats (val a dir que moltes vegades és així, però en aquests dos casos no ho posava enlloc). Pel que fa a mi em sento l'únic responsable d'haver portat el nen a aquelles titelles i ara veig que haig de treballar més i investigar més a l'hora de triar i explicar, ja que pel que veig els professionals que se suposa que ho han de fer no ho fan.

rcc Cassà de la Selva
2.

Encara no soc pare, però espero sincerament que la educació del meu fill no depengui dels espectacles artístics de fires vistos a la seva infantesa.



Espero que la seva educació és basi amb el sentit comú que els seus pares l'hi hagin fet veure.

Espero educar-lo perquè tingui criteri. Perquè tingui opinió pròpia, perquè sàpiga distingir el què li convé i el que no. I això serà la feina meva i de la mare.



Si l'eduació dels nostres fills ha de dependre de el que veuen a la televisió o veuen al teatre crec que no anem bé.



Espero que el meu fill quan tingui 7 anys sàpiga distingir què va de veritat i que no i que quan tingui 14 sàpiga dir si i sobretot sàpiga dir no.



I no serà una tasca gèns fàcil, almenys pel què veig cada dia. On els pares es dediquen a culpar l'entorn del fill (amics, televisió, ambient..)i mai miren si els han ensenyat a pensar. Només el sobreprotegeixen perquè quan se'ls hi trenqui la bombolla els plors estiguin justificats.



P.D.: Però opino que teniu raò , que la gent que programa les fires s'hauria de mirar els continguts i informar.

Després sereu els pares que decidiran.

Comenta aquest article