Diga'm maniàtica!

Núria Masip i Pla Mestra

Sóc mestra i aquests primers dies de setembre,a l’escola, hem estat molt pendents de les precaucions que haurem de seguir per tal d’evitar els possibles contagis de la grip A. Sembla que tothom està força conscienciat, si més no, informat, que la pandèmia és real i cal que extremem precaucions.

 D’entrada sembla una missió impossible: Com li fas entendre a un nen que s’ha d’esperar a esternudar fins que aconsegueixi treure el mocadoret de paper que resta mil·limètricament compactat dins la bosseta de plàstic corresponent?
O com li fas canviar l’hàbit de no posar-se el llapis a la boca mentre pensa què pot escriure en aquell full blanc que després de l’estiu costa tant d’omplir?
O com li dius a un nen de P3 que no es posi les mans a la boca, al nas o als ullets, si aquests primers dies no deixen de plorar?
Com li dius que marxi a casa a aquell nen amb febre que li fa molta il·lusió venir a una sortida que ha estat esperant en candaletes durant tota l’escolaritat?
Quin miracle, el Dalsy! És l’invent del segle! És la solució al seguit de problemes que es desencadenen quan hem de deixar el fill malalt a casa.
Sóc mestra però també sóc mare i entenc i he viscut el trasbals que suposa tot plegat, però ara més que mai tots plegats hem de fer un esforç: el nen malalt no pot anar a l’escola: és una qüestió de respecte.

Potser m’he obsessionat una mica massa, potser sóc una mica hipocondríaca, però el que vaig presenciar l’altre dia em va fer donar-hi moltes voltes: Era el dia 11 de setembre i els meus fills van voler entrar en una botiga de llaminadures que sempre està plena a vessar. No sé per què hi entrem, ja que la veritat és que els agraden ben poques coses, però els fa gràcia agafar una bosseta i posar-se algun caramelet o xiclet. El cas és que em vaig fixar en una nena que voltava entre la multitud amb una bossa plena de llaminadures.

Em va cridar l’atenció perquè estava tornant a deixar al seu pot corresponent una d’aquelles regalèssies vermelles que semblen un disc cargolat. No li vaig dir res, encara que ho fes amb les mans i no amb les pinces , perquè poc o molt, tothom es penedeix i retorna algun producte que ha agafat.
Vaig seguir-la amb la mirada i quina fou la meva sorpresa quan vaig veure que agafava una maduixeta de goma i la mossegava. "I la seva mare?", vaig pensar, però no vaig tenir temps de resoldre la qüestió, ja que la nena continuava amb una velocitat frenètica amb la seva activitat.
Aleshores la mitja maduixeta que es va treure de la boca va anar a parar al seu potet corresponent. Els fets succeïen tan ràpid que jo no podia reaccionar. Els meus ulls buscaven desesperadament la seva mare o el seu pare perquè li diguessin alguna cosa, però allò era un campi qui pugui.
Seguidament va llepar una coca-cola i va anar a desar-la ràpidament al pot de les coca-coles.
Va fer el mateix amb un totxo i jo ja no vaig poder més. Vaig dir-li que allò que estava fent no estava bé i que no ho fes més.
Em va mirar però no va dir res. Va deixar anar la bossa dins la botiga i va sortir fora sense que ningú, excepte jo, hagués vist el que havia passat.
La mare era fora xerrant amb el pare, asseguts en un banc i l’esperaven amb una bossa de llaminadures.

Vaig estar temptada de dir-los quatre coses ben dites, però m’havia quedat massa consternada, no pel fet en si, al capdavall era una nena petita i potser encara no era conscient dels seus actes: què li expliques a ella de la pandèmia i del contagi!

Unes quantes coses van quedar-me ben clares:
1.A la nena li encantava classificar i en tenia molta traça.
2.Les mesures de seguretat d’aquella botiga eren nul·les.
3.Els pares d’aquesta nena no es van assabentar de res. Com es pot deixar de vigilar un nen o nena en una botiga d’aquest tipus?
4.Les botigues "serveixi’s vostè mateix" són un focus importantíssim d’infecció i de contagi. Qui et diu que aquesta nena no tenia qualsevol tipus de malaltia contagiosa? És una manera ben ràpida d’escampar-la.
5.Tinc clar que no tornaré a comprar en aquest tipus de botigues. Crec que no segueixen les normes higiènico-sanitàries que caldria.
Qui és el culpable?
a)La nena?
b)Uns pares massa permissius que badoquejaven al carrer mentre la seva filla feia "de les seves"?
c)Les mesures de seguretat i higièniques de la botiga?...
Si no ens hi posem tots, no aconseguirem res. I no només ara que convivim amb aquesta grip tan "mediàtica" .
Hauríem d’aconseguir canviar alguns dels nostres hàbits de conducta i responsabilitat per sempre.
Aquests "petits" detalls no els podem deixar passar per alt!

Diga’m maniàtica!

Núria Masip Setembre 2009

Comentaris

josepmaría Cassà de la Selva
2.

Una mica perfeccionista si que sembla la Núria, però ja està be que una mestra ho sigui.
Fa uns mesos, a la contraportada de La Vanguardia hi havia una entrevista amb un cientific americà, especialista en virus de la grip, en la que deia que aquesta grip duraría el temps que seguis sortint als diaris.
Tot el que explica la Núria de la botiga de llaminedures és una mica lamentable, però més que res ho és per el fet de que ningú estigui alerta del que fan els clients, petits o grans, allà dintre. Per lo de llepar una coca-cola o una maduixa i tornar-les al seu lloc mossegades no és sino la repetició moderna del que haviem fet nosaltres fa molts i molts anys.
Recordo també que molts anys enrera un bon company que teniem ens feia exhibicions del que es podia arrivar a menjar sesnse que li passes absolutament res. Agafava paper de la llibreta el xucava amb tinta i s´el menjava. També menjava sorra.Han passat 40 anys o més i encara fa prou goig. Penso que lo de la grip A és serios però em sembla que els interessos economics que l´envolten ho son mes que la mateixa grip.

Núria Masip Cassà de la Selva
1.

Perdoneu,

Allà on diu "en candaletes" hauria de dir "amb candeletes".

Diga'm maniàtica i perfeccionista!

Núria Masip

Comenta aquest article