Que les rodes no s'aturin mai

Vicens Borrell Boada Cicloturista

El passat dijous dia 24 de setembre el meu estimat pare va creuar una carretera anant en bici.

 Quan se'n va adonar, va girar el cap enrera i va veure que els companys amb qui anava no van creuar la carretera i que el seu cos estava estirat al mig de l'asfalt.
El meu pare no va parar i va seguir pedalant.
El seu cos, fort i musculat d'una llarga vida de cuidar-se es va quedar lluitant esperant si el meu pare decidia tornar. Però després de cinc dies de lluitar intensament va decidir que ja no valia la pena continuar esperant.

Finalment va entendre que el meu pare havia iniciat la pedalada més llarga i feliç de la seva vida.
Tal com sempre havia desitjat. Dolçament. Sense patiment. Deixant una emprenta imborrable i persistent a tots els que l'han conegut i que ell sempre ha estimat i ajudat amb les seves mans artesanes i altruistes.

Que les rodes no s'aturin mai.

Comentaris

Pere Cassà de la selva
1.

No hauria pensat mai que aquest fos el teu final, segurament ara podràs pedalar sense límits.
Una forta pedalada d'un company esporàdic de les sortides dels dijous a la tarda.
Pere

Comenta aquest article