Recordant can Tramuntana...

Jordi Fusté i Elisabet Valentí Autònoms

 La memòria és, sens dubte, aquell bonic do que ens permet imaginar una cara només amb un nom sentit al passar. Can Tramuntana seria el nom. I la cara que us ve ? Quina és la imatge que envolta aquest nom, tan arrelat al poble?

 La Maria, em respon tothom amb qui en parlo darrerament. Normal. Fa setanta anys, quan encara no en tenia ni vint, es va posar rere el mostrador, i va començar a despatxar amb tota la vocació que va trobar dins la seva jove il•lusió. Imaginem-nos una noia tan jove, als anys 40, viatjant a Barcelona sola per aprendre els secrets i remeis més necessaris per atendre les necessitats d’un poble que volia sorgir de la post-guerra, i estava mancat des de les més bàsiques llavors per l’hort, fins a la grana més ben cuita per aquelles famílies que tot just descobrien el que eren les fàbriques, i hi esmerçaven les hores, una rere l’altre, per mirar de tirar endavant uns fills i filles, que provaven de créixer amb certa por, nascuts tots ells en dies molt difícils, molt.
La Maria va preparar fins i tot, un petit racó amb una aixeta i un mirall, per les noies de pagès que el diumenge anaven a vila a ballar, i aprofitaven que la botiga era oberta com sempre-, per berenar una arengada i després, arreglar-se i pentinar-se, abans d’anar a funció o a sardanes.

Elles ja sabien que allà podrien fer la seva particular muda. Enviudada de ben jove, amb un fill a qui va dedicar tots els esforços, va seguir amb el negoci: “és tot el que tinc, el que sé fer, i el que més m’agrada”,responia als que li aconsellaven plegar: “on s’és vist una dona sola portant un negoci?”...

Setanta anys... són molts anys... Allunyada avui d’un poble que ha crescut amb ella, que s’ha format i alimentat, en un moment o altre, del que allà s’hi venia, viu la seva vellesa submergida en les hores i hores que va dedicar a la seva botiga. Era més que la seva vida. Molt més.

Avui ens alegra que, degut a que ningú té un instant dels seus dies per visitar-la, per compartir amb ella una tarda, o per escoltar aquelles històries tant pesades que ens expliquen els nostres avis, no sap gran cosa del que passa al poble. Sí ha sabut que la seva estimada botiga es tanca. Que un rètol a la porta anunciava a tothom que era per jubilació. Que amb vuit anys dels darrers responsables s’ha enfonsat el que tant ella s’ha estimat, i que tothom hi ha dit la seva, i ella només ha vist com es buidava sense cap sentiment aquell espai on, a cada racó, hi té guardat un instant dels primers passos del seu fill Enric, les darreres paraules del seu espòs Narcís, o els ulls de tants cassanencs i cassanenques que l’esperaven per demanar una unça de sofre, o un bri de matafaluga per fer brunyols...

Ens alegra deia, que no hagi sabut encara que aquest poble, ha “celebrat” aquest tancament amb un homenatge a qui ho ha fet possible.
Espero que segueixi així. No sé si sabria trobar les paraules per fer-li entendre que, després de tres generacions, es fa una festa a qui ho ha tancat diu que per jubilació (no entraré aquí a donar detalls), i que ella, lluny de ser-hi convidada, no n’ha estat ni informada. Lleig.
Perdoneu, però algú ho havia de dir. Molt lleig. Ella no demana res, els que la coneixeu ho sabeu prou.
No li cal que ningú li faci cap espectacle ni homenatge, ella té al cor i al cap el que ha estat per ella la botiga, i no us podeu ni imaginar el que ha patit i plorat des que aquell maleït rètol va omplir la boca de familiars i coneguts que llavors sí, es van afanyar a entrar a preguntar. No és aquest escrit per què se li faci cap placa, tampoc.
Ni un acte públic al que cada dia que passa és menys probable que pogués assistir. És només per treure’ns la ràbia que el poc tacte i la manca “d’educació”, permeteu que ho digui així, envers la Maria, ens ha fet sentir tota aquesta situació. El tancament en les condicions que s’ha dut a terme, els motius i les maneres, que això en sigui objecte d’homenatge i que se l’hagi mantingut a ella completament al marge. Ho sento, però crec que ni és just, ni calia. I menys si n’és l’Ajuntament part implicada.

La Maria de Can Tramuntana té 92 anys. I segueix amb nosaltres. Can Tramuntana segueix oberta en el seu cor, i si un dia us asseieu com fem nosaltres al seu costat, i la deixeu explicar esquitxant records i viatjant per anys nítidament gravats a la seva ment, veureu que les hores,allà, tenen un altre valor, i les persones també.

Comentaris

Votador
2.

Tenint en compte el mèrit que té l'haver tingut oberta la botiga durant tants anys, però en aquest mon res no es etern sinó finit, es normal que un dia toqui tancar-la.Ara em ve al cap unes quantes botigues de comestibles com a Can Tramuntana, amb molta solera també, que ja fa anys que van tancar:Can Parera, Ca les geronies rosses, Can Avellaneda, Can Minguet,Can Miquel Gispert, Ca la Salut, Can Franc, Ca la Constància, can Juli, Can Garoina,Ca la Marcelina,aquesta ultima recentment, i moltes altres.

Jordi Tarrés Cassà de la Selva
1.

Està molt bé que recordis un lloc tant emblemàtic de Cassà d'una manera tant idealitzada però el Can Tramuntana dels últims anys de la Maria que jo recordo era un lloc deixat i on podies trobar un bon estoc de productes caducats.

No vull restar-li importància a tot el que va fer la Maria per la botiga però dubto que amb l'obertura de supermercats els últims anys que va estar-hi fos gaire rendible. De la mateixa manera si els nous propietaris tanquessin perquè no és rendible (que pel que m'han dit a mi si és per jubilació) no veig què hi has de dir tu.

Què han de fer ? Perdre-hi diners perquè és un lloc emblemàtic de Cassà ?

Perquè no ho llogues tu i tractes de tirar endavant amb la botiga si tant malament et sembla que tanquin.

Comenta aquest article