Consellers a Cassà: precampanya?

Editorial


No se sap si pel fet que estem en període de precampanya electoral però no deixa de ser curiós comprovar com consellers i conselleres han desembarcat aquestes darreres setmanes per visitar la nostra vila, cosa que es veu gairebé no havien tingut ocasió de fer en els tres anys i mig llargs del seu mandat.

Aquestes visites, la del conseller Baltasar per la Fira d’energies renovables, la del d’Educació, Ernest Maragall per inaugurar l’Escola Aldric, la del consellera Capdevila a l’Hospital i la de Josep Huguet per un equipament per als usuaris de les Vies verdes, han coincidit doncs just abans de l’inici de l’autèntica campanya electoral cosa que obliga a pensar en uns objectius electorals més que no pas en una voluntat de conèixer de primera mà la tasca que s’està fent al país en el departament que els correspon.

L’exemple que més destaca en aquesta sentit és el fet que el conseller d’Educació es presenti a Cassà a inaugurar una escola que ja fa un any que està en funcionament. Problemes d’agenda, diuen que havien impedit a Ernest Maragall venir abans a Cassà, però es fa difícil de creure que tingui un calendari tan atapeït com per no haver pogut inaugurat la nostra escola quan tocava, és adir abans que hi entressin els nens. A més la teòrica jornada d’enaltiment de la tasca del seu departament li va sortir força negativa al conseller tota vegada que els professors de l’escola ja es van encarregar de recordar-li les deficiències de la seva gestió i van recordar-li els motius pels quals la comunitat educativa està tan descontenta de l’actual gestió de la conselleria.

Per altra banda es podria posar en dubte la necessitat que la consellera de Benestar inauguri tres habitacions d’un centre al nostre poble. Sembla ben bé que s’hagi reproduït una escena digna del programa Polònia de l’alt càrrec exigint coses per inaugurar encara que només siguin tres-cents metres de carretera (que segur que ho veurem) o com en aquest cas un 4% d’una residència per a gent gran.

Aquestes eleccions que es perfilen com un triomf de CiU que a més de repetir com a força més votada el nombre d’escons els podria permetre recuperar la presidència de la Generalitat perduda set anys enrere. Les enquestes vaticinen aquesta possibilitat però hi ha una sèrie de dubtes que fan més incerts aquests comicis:

Quin percentatge de ciutadans faran ús del vot de càstig en mostra de desafecció i rebuig vers la classe política –i tots els casos de corrupció- i s’abstindrà d’anar a votar?

Quin pes específic tindran els partits que propugnen la independència de Catalunya que per primer cop es presenten en aquestes eleccions de manera independent i dividits en dues o tres faccions (segons com es miri això de la independència)?

Com afectaran aquests nous partits als resultats d’ERC?

Quin paper tindran els partits més espanyolistes que també es presenten dividits en aquets comicis amb formacions incògnita com les de Montserrat Nebreda o Rosa Díaz?

Com afectaran aquest grups i altres semblants com Ciutadans als resultats del PP que solia recollir tot el vot més dretà i espanyolista?

Quins vots perdrà el PSC a conseqüència de la seva gestió de la crisi econòmica tant a nivell català com estatal?

I hi ha moltes més incògnites que en part quedaran resoltes el dia 28 de novembre a la nit o el dia 29 al matí; només podem estar gairebé segurs d’una cosa: tothom dirà que li ha anat molt bé ja sigui perquè ha tingut més vots que abans o perquè n’ha perdut menys dels que es pensava.

Qui no es conforma és perquè no vol.


Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article