Amb l'aigua al coll

Editorial



A aquestes alçades ja tots estem ben empatats de les causes de la crisi econòmica,dels efectes que està tenint i de les poques possibilitats que es veuen de sortir-nos-en de manera imminent.

Ens ho resumeixen dient que hem estirat més el braç que la màniga, que hem pensat massa que la bombolla immobiliària no esclataria mai i ara ens trobem amb un munt de factures per pagar, amb unes caixes més que buides i una precarietat laboral que creix dia a dia... tot plegat un panorama ben negre que es  viu a nivell mundial, nacional, local i familiar.

A Cassà de la Selva la situació no és més galdosa i les manifestacions fetes per l’alcalde i el regidor d’hisenda ens plantifiquen un panorama ben negre pel futur de les finances municipals: la caixa està buida, hi ha moltes factures per pagar, hi ha subvencions que no arriben de cap costat i que trigaran en cobrar-se i un munt de morosos que deixen les perspectives d’aixecar el cap ben llunyanes. I a més, l’estat ens reclama els diners pagats en anys anteriors, perquè s’havien equivocat als fer els càlculs sobre els que ens pertocaria.
L’Ajuntament no ho diu clarament, però tot i reconèixer que part de la culpa ve de la situació econòmica general, no dubta tampoc en acusar els anteriors gestors municipals de no haver previst el que havia de passar, d’haver-se engrescat a fer obres sense tenir els diners a la butxaca i que ara el problemes se’l troben ells...

Fa de mal dir si el govern municipal podia haver previst el que havia de passar; no ho va fer el govern de Catalunya, ni el de l’estat ni el dels Estats Units! per tant, el que passa a Cassà és simplement i en bona part  una conseqüència de la incertesa econòmica que es viu al planeta. Més que un problema de gestió determinat ens caldria parlar dels efectes imprevistos de la conjuntura general.
Que uns altres ho haguessin fet millor? Fa de mal dir, però recordem que els que ara governe havien apostat per una inversió encara més gran a l’hora de fer la piscina coberta, una de les obres causants del forat actual.
Per tant, a hores d’ara el millor que es pot fer és el que han plantejat els regidors, és a dir, arremangar-se tots plegats i intentar trobar una sortida factible que permeti resoldre la situació actual de la millor manera possible i oblidar com abans millor els retrets i les  acusacions contra els que abans no ho van fer prou bé.

La proposta en la que qui mes qui menys està d’acord és la següent: austeritat, planificació i rigorositat.

Primer una política d’autèntica austeritat a l’hora de fer despesa pública; retallar en despesa que es pugui estalviar implicant-hi tota la societat local i disminuir allò que es gasta en el dia a dia; aplicant-ho a les famílies podríem dir que és retallar la cistella de la compra i estalviar en el que es gasta per la subsistència diària.
El problema és que estem molt ben acostumats i es fa difícil trobar una despesa que no considerem indispensable (tant a nivell personal com de vila).
Menys despesa en neteja, menys hores extres, eliminar serveis prescindibles... costarà fer-ho i que tothom ho entengui.
És el primer gran repte de l’equip de govern actual.

En segon lloc, la redacció i planificació d’un pla de sanejament que permeti sortir del moment puntual actual en el que les teranyines omplen la caixa i acudir als bancs (si es deixen) perquè aportin la injecció econòmica necessària per reduir la cua de proveïdors que esperen cobrar de l’Ajuntament.
Serà endeutar-se per no res, ja que els resultats d’aquest endeutament no es reflectiran en grans obres i millores substancials en el poble, com havia passat fins ara. Hem de demanar crèdit no per comprar-nos un cotxe sinó per pagar les factures del supermercat que tenim a deure. Una mala imatge...

I en tercer lloc caldrà ser molt rigorosos en mantenir aquesta línia d’austeritat i de contenció de la despesa. Hem de gastar molt menys cada dia i això ho haurem de fer durant una bona temporada fins que s’arribi a l’equilibri entre els ingressos ordinari i les depeses ordinàries.
I això vol dir oblidar-nos de grans inversions, de noves infraestructures d’arranjaments, de centres culturals, de millors instal·lacions esportives...

Sembla que la recepta ja s’ha trobat; ara cal aplicar-la de manera fins i tot cruel, que s’ha de ser intransigent i assumir amb totes les conseqüències la situació real que tenim.

Només hi ha una pregunta que ningú no s’atreveix a contestar:
I quants anys haurà de durar tot plegat?

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article