Un camí sense retorn

Editorial



Parlàvem el mes passat que la diada de l’11 de setembre d’enguany podia ser una fita històrica en la història del nostre país. I així ha sigut. La gran concentració de catalans i catalanes (amb una important presència de cassanencs) al centre de Barcelona ha estat l’estímul que necessitava el govern del nostre país per assumir la voluntat popular i amb el president al capdavant explicar amb claredat als governants de l’estat espanyol que el camí que fins ara hem fet junts s’està acabant. A partir d’ara Catalunya vol ser un estat d’Europa sense necessitat de continuar lligada a Espanya.

L’esclat de l’11 de setembre ha estat  la demostració més clara del sentiment majoritari del poble català d’intentar sortir-se’n amb uns mecanismes ben diferents als que hem anat patint fins ara.

Després de prop de 40 anys de democràcia, que vam encetar amb el convenciment que amb el temps Catalunya aconseguiria trobar el seu encaix en l’estat espanyol, la realitat ens ha anat demostrant que es manté la incomprensió de la majoria d’espanyols i la incapacitat de modificar uns sistemes de funcionament basats en un estat centralista que creia que les autonomies eren una simple fantasia literària que podia servir per tenir contents a uns i altres, sense alterar el control del govern central.

Catalunya va pensar que la Constitució ens podria servir per anar avançant en l’assoliment de les nostres aspiracions d’autogovern. Ara com ha dit el president Mas -cada cop més, el president de tots els catalans-,  la Constitució s’ha convertit en un mur que només serveix per anar retallant les aspiracions catalanes, per anar espoliant els recursos del nostre país i per mantenir un status quo centralista que no vol sentir parlar d’atendre les necessitats dels catalans i catalanes.

Catalunya ara ha de fer el seu camí mirant cap a l’altre costat dels Pirineus; el nostre treball en els propers mesos haurà de ser una tasca de recerca de suports internacionals i de pedagogia universal per explicar a tot el món què volem ser, perquè ho volem ser i com volem arribar a ser un estat d’Europa amb cara i ulls. L’aventura amb Espanya ha arribat a la seva fi. Espanya no ens ha escoltat i ara hem d’aconseguir que Europa tingui orelles i intel·ligència per entendre’ns i assumeixi com a propi el repte de configurar un mapa dels estats europeus adequat a la realitat de cada territori.

Aguns al·leguen que el moment econòmic actual no és el més adequat per fer front a reptes rupturistes com l’actual; però segurament també és el moment indicat per fer aquest pas endavant, ja que Catalunya té confiança en la seva força i en la seva capacitat de poder tirar endavant sempre i quan no hagi de tenir al darrere el tren insalvable d’una Espanya cada cop més insensible a la realitat de cada territori.

Catalunya ha encetat un nou camí. Ha agafat la via de la seva independència. Ha arribat l’hora de que tots els catalans fem l’esforç màxim per avançar  en una ruta que no serà gens fàcil. Hem triat un camí difícil i ple d’obstacles. Però, per primer cop, nosaltres hem triat el nostre camí. Un camí que ja no té retorn i té un objectiu il·lusionant: el nostre propi estat.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article