30a marxa de primavera... per fi, la pluja!

per Colla Excursionista Cassanenca

Entitat

Poques dites més certes que aquella que diu que mai plou a gust de tothom. Després d’una tardor i un hivern eixuts com no es recorda, la pluja feu acte de presència el segon cap de setmana de maig.

Sota un cel amenaçador es feu la senyalització amb guix el matí del dissabte, dia 10 de maig. I a la tarda, just a l’hora convinguda –les cinc- per marcar el camí amb cintes, el cel obrí l’aixeta. I de quina manera! Semblava talment que la natura pretenia recuperar el temps perdut; els set companys que portàrem a terme la tasca, vam copsar tot un diluvi.

Poques dites més certes que aquella que diu que mai plou a gust de tothom. Després d’una tardor i un hivern eixuts com no es recorda, la pluja feu acte de presència el segon cap de setmana de maig.

Sota un cel amenaçador es feu la senyalització amb guix el matí del dissabte, dia 10 de maig. I a la tarda, just a l’hora convinguda –les cinc- per marcar el camí amb cintes, el cel obrí l’aixeta. I de quina manera! Semblava talment que la natura pretenia recuperar el temps perdut; els set companys que portàrem a terme la tasca, vam copsar tot un diluvi.

Anàrem a dormir amb l’amenaça de suspensió al pensament. A les quatre de la matinada, encara plovia... però a les sis ja no!
Disposats tots els estris al Passeig, es donà la sortida a dos quarts de vuit. Com és natural, la concurrència minvà osten-siblement: només quaranta-tres foren els que prengueren la sortida. I a fe que el recorregut s’ho valia: Pineda d’en Rata, Dues Rieres, Creu de les Monges, Oliveres d’en Canet –aquí hi havia la partió entre el camí llarg i el curt-. Aquest darrer feia via directament cap a Can Carreras, el llarg arribava fins a Santa Pellaia i, baixant fins a Can Lledó, s’enfilava ca a can Carrera, passant pel Mas Penjat (probablement les restes de la primitiva casa de Can Juliol), travessava la carretera de La Bisbal prop de la Pedrera i d’allà, cap a trobar el control i avituallament de Can Carreras. Déu ni do, la pujada!

A partir d’aquí, però, baixada. Camps de l’Hortal, Cal Frare i, després d’una bona estona sense trobar cap habitatge, de cop dos: Cal Nino i Can Troques. Una mica –no gaire!- de pujada i el darrer control: la gairebé inevitable casa nova d’en Frigola (o el que en queda, que és poc més que quatre parets).
I, tot passant pel veïnat de Matamala, Can Carbó i el Passeig. Final de la caminada.
Certament, sap una mica de greu que la pluja deslluís la trentena edició de la Marxa de Primavera, però el que dèiem: mai plou al gust de tothom. I calia que plogués, o més ben dit: que comencés a ploure, perquè, a quatre setmanes de la data, redactem el present escrit tot veient, a través de la finestra, com la pluja cau i cau.
Benvinguda, doncs. I el proper any, si pot ser...
C.M.
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article