Activitats del mes de desembre

per Escola Municipal d'Art

Entitat

 
El Gravat
Definir l’Art d’una manera exacta i precisa és molt difícil, i qualsevol intent de resumir-ho en una breu frase, no aconseguiria donar-hi la seva veritable dimensió.
El que sí que penso, tot i no ser res de nou, sinó quelcom que he llegit i sentit milers de vegades, és que l’Art és un mitjà de comunicació. Un de molts mitjans que l’home ha utilitzat per transmetre.


 
El Gravat
Definir l’Art d’una manera exacta i precisa és molt difícil, i qualsevol intent de resumir-ho en una breu frase, no aconseguiria donar-hi la seva veritable dimensió.
El que sí que penso, tot i no ser res de nou, sinó quelcom que he llegit i sentit milers de vegades, és que l’Art és un mitjà de comunicació. Un de molts mitjans que l’home ha utilitzat per transmetre. A través de l’Art, l’home comunica experiències, recerques personals i també emocions, sensacions i sentiments: tot allò que forma part de la nostra realitat com a persones.
El gravat, inclòs dins aquest món anomenat Art, és una tècnica que difícilment aïlla l’artista de les altres disciplines. L’artista gravador aprèn l’ús adequat dels diferents proce-diments i tècniques... a més de les eines i materials. Alhora l’empra com a complement de la pintura, el dibuix, l’escultura i altres modalitats artístiques;  amb la qual cosa sorgeix un intercanvi de forma natural d’ide-es i procediments que enriqueixen l’obra.
 
La tècnica del gravat, originàriament utilitzada com a mitjà de reproducció, s’ha convertit en un mètode contemporani de l’ex-pressió grafico-plàstica. Tal com passa amb d’altres modalitats artístiques, evoluciona conceptualment al ritme que s’introdueixen nous materials. El resultat del procés de gravar, és a dir, l’estampa; passa a convertir-se en molts casos, en obra única i original.
 
Experiències 
Tot projecte gràfic configura un treball de taller. Els processos gràfics qüestionen problemes de composició i concreció de la imatge, així com la riquesa del mitjà en què es desenvolupa. Tot plegat ens porta a seguir un mètode de reflexió i a buscar solucions dins l’ampli ventall de possibilitats que ens ofereix el gravat.
En les primeres obres hi ha un sistema de treball en sèrie. Moltes vegades les imatges resulten quasi iguals entre elles. Així s’aconsegueix un perfeccionament progressiu de la tècnica. No es tracte d’un treball repetitiu sobre ell mateix, sinó d’anar experimentant amb imatges diferents i semblants alhora, fins a aconseguir un bon resultat. Fer proves i variacions, utilitzar diferents textures i en ocasions introduir collage, contribueix a crear la composició. L’experimentació utilitzant tota classe d’elements naturals ens pot donar lloc a  imatges amb un resultat imprevist.
Jean Dubuffet, gran artista de la pintura matèrica i l’art brut, ens diu que l’atzar juga un paper molt important dins les seves obres: «(...) Es verdad que no dejan de ser pasmosos todos esos fenómenos tan diversos que aparecen sobre mi papel, el cual sigue estando posando sobre el mismo panel informe de tinta ¿Juego de azar? (...)»
No es coneix el resultat final, de vegades no es té el control absolut, s’escapa del domini. Hi ha els elements però no se sap com reaccionaran. És qüestió d’atzar que la resolució final sigui d’una manera o d’una altra. Introduir l’atzar ens porta a connectar amb l’esperit d’aventura i reciclatge, d’obertura a noves tècniques i materials i a participar de l’ús d’elements quotidians... 
Com ens recorda Hans Richter, artista teòric del moviment Dadà, l’atzar podia inspirar sensacions pures i directes: «(...) es porta l’art a la vida quotidiana i a les experiències quotidianes i les expe-riències extraordinàries, hom et sotmet a les mateixes lleis de l’imprevisible, al mateix joc de les forces vitals».
Cada vegada aquest atzar intervé menys. En les últimes obres el resultat no és atzarós, sinó que és el reflex d’una realitat que se’ns escapava de la nostra percepció i que només es pot veure un cop és sobre el paper. A mida que es va treballant, l’obra perd aquest aspecte d’espontaneïtat i té un caràcter més definitiu. Ja no trobem la incertesa o la sensació d’inacabat, sinó que es un treball més precís, analític i objectiu. 
 
El gravat, sigui quina sigui la tècnica emprada, atrapa, i els resultats són apassionants.
 
Marta Rich / Professora de l’EMAC


Celebrem el Nadal
Enguany, com ja és habitual, l’EMAC celebra el Nadal amb un sopar que reuneix els alumnes dels diferents cursos d’adults. Per un dia demostrem que a la cuina també som grans artistes i portem les nostres especialitats culinàries per a compartir amb els companys i sobretot per fer una mica de xerinola… A les fotos superiors podem veure els grups de pintura, de creació i de disseny i de patchwork en les celebracions
Com ja sabeu aquest any vam preparar una auca amb el Grup de Creació i Disseny per a Joves que ha servit per fer la felicitació del Centre Cultural Sala Galà, així com unes lones que han estat exposades a la recepció del Centre Cultural i que podeu veure a la imatge de la dreta. Tots els alumnes i professors del centre han rebut una felicitació i ara, des del Llumiguia, aprofitem també per desitjar-vos que tingueu un feliç 2013!
Els nois i noies que han participat en aquesta creació són: Laura Gallardo, Èlia Sais, Jordina Dilmer, Jordi Costart, Aina Cardús, Martí Dausà, Emma Alcaraz, Marc Simon i Pol Esteba. Conduïts per la professora Raquel Oliveras i dissenyada pel professor Sergi Batlle.
 
EMAC

Neix un titella
Estava amb la Triona, una amiga irlandesa, a la costa del Carib de Colòmbia quan vam tenir la idea. M’agraden molt els contes i les llegendes, i arreu on vaig intento explicar-ne algun dels que em sé, i després demano que me n’expliquin un. Allà però, encara ningú me n’havia explicat cap. Fins i tot algun cop m’havien preguntat què volia dir un conte. 
Aquell dia, mentre ens balancejàvem en una hamaca enfront del mar, la Triona feia ganxet i jo, després de comentar el que ja us he dit, li llegia algunes llegendes colombianes d’un llibre que havia tret de la biblioteca. N’hi havia moltes i de molt boniques! Era una llàstima que la gent de la zona no les recordés. 
 
Encara no sé explicar com va anar tot plegat, però en acabar el dia, ja teníem escrit el guió per un espectacle de titelles sobre una llegenda del carib colombià: «El hombre Cayman». D’allò que teníem a mà (un ganxet, llanes, cotó, paper de diari i robes velles) en va néixer el primer personatge: Doña Pancha, una autèntica dona caribenya, que és clar, ràpidament connectava amb el públic. I era ella qui, des del seu restaurant, narrava la historia. La resta de personatges els vam improvisar amb material reciclat i, fins i tot, alguna fruita a la que hi enganxàvem uns ulls. Amb aquest espectacle vam viatjar pels poblets de la zona més rural de la Costa Carib. Fèiem la representació a l’escola, a la botiga del poble, a l’església, a la finestra de casa la doctora; allà on ens proposessin. La reacció sempre era la mateixa: aquell públic que abans de començar la funció estava tan mogut i excitat, quedava submergit en un profund silenci durant la representació. En acabar, quan sortíem a saludar, ningú aplaudia. Seguien com hipnotitzats, bocabadats i amb la mirada fixa al lloc per on havien sortit els titelles. Era el primer cop que veien titelles i no crec que haguessin vist cap altre espectacle. Tot seguit trèiem els titelles per tal que els poguessin saludar i tocar. Abans, però, d’atrevir-se a establir-hi cap contacte, sempre ens demanaven que demostréssim que no feien mal i la prova que proposaven era a tot arreu la mateixa: si introduíem la nostra mà dins la boca del titella i no rebíem cap queixalada, llavors tots quedaven convençuts de les bones intencions de Doña Pancha i els seus companys. Ara sí, ja tots volien abraçar els titelles. A vegades, després de l’espectacle fèiem un taller de construcció de titelles amb materials reutilitzats: anàvem a recollir-los a la platja, on el mar escopia objectes de tota mena, o demanàvem que ells mateixos portessin coses de casa (mitjons, ampolles de plàstic, oueres, etc.).  
 
Les reaccions dels adults eren diferents. Alguns ens felicitaven «muchachas, ustedes hicieron un milagro, el mismo que el televisor hace todos los días, pero esta vez fue en vivo». Altres ens preguntaven on podien comprar aquests ninots que parlaven sols. Més endavant, quan ens trobàvem entre la comunitat afro-descendent de la costa del Pacífic colombià, vam crear un espectacle d’educació ambiental sobre el viatge d’una tortuga de mar, en col·laboració amb el Proyecto Golfina de conservació de tortugues marines. Allà vam conèixer a Doña Alicia, una cuinera que s’assemblava molt al nostre titella Doña Pancha. La cuinera Doña Alicia des de bon principi, va girar l’esquena als nostres titelles argumentant que «esos muñecos que hablan solos son cuestión de magia negra, mi hijita», altres cops l’havíem sentit dir «esa Doña Pancha es una embustera». El dia que va descobrir que no era més que un titella, va venir amb posat reconciliador i ens va confessar que, com que veia que s’assemblava tant a ella, creia que també podia saber el que ella pensava i sentia, i tenia por doncs, que Doña Pancha, en les seves actuacions expliqués a tothom els seus pensaments. 
 
Recordeu que a partir del mes de març iniciem el Curs de Titelles per Adults que ens ajudarà a utilitzar els titelles com un recurs didàctic molt interessant i excel·lent mediador de les emocions. I a més a més, tindrem l’oportunitat de fer néixer nous titelles i crear nous personatges.
 
Alba Serrat / Titellaire i professora de l’Escola Municipal d’Art de Cassà

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article