La crisi de la UD Cassà: d'on venim? on anem?

Periodista

Sóc periodista si bé només n'exerceixo a mitja jornada. Fa 15 anys que sóc director de Llumiguia i a partir d'ara també portaré el timó del cassadigital.cat. M'apassiona la fotografia i el meu poble, Cassà. Potser per això m'agrada donar suport a totes els entitats que puc...

 Divendres, 10 de juliol, a les onze de la nit un cop acabada l'assemblea del club, vaig posar punt i final a una llarga temporada vinculada a l'entitat primer com a pare, després com a col·laborador i finalment durant vuit anys, com a membre de la junta directiva de la UD Cassà.

A l'assemblea del 10 de juliol passat vaig ser l'únic representant del grup que fa vuit anys va agafar la responsabilitat de tirar el Cassà endavant quan la situació era realment difícil social, esportiva i econòmicament.

 Divendres, 10 de juliol, a les onze de la nit un cop acabada l'assemblea del club, vaig posar punt i final a una llarga temporada vinculada a l'entitat primer com a pare, després com a col·laborador i finalment durant vuit anys, com a membre de la junta directiva de la UD Cassà.

A l'assemblea del 10 de juliol passat vaig ser l'únic representant del grup que fa vuit anys va agafar la responsabilitat de tirar el Cassà endavant quan la situació era realment difícil social, esportiva i econòmicament. M'hagués agradat que en Ramon Codina un dels artífexs del Cassà actual -per bé i per mal- també hagués estat a l'assemblea que va servir per posar en evidència els problemes de la gestió del futbol actual quan arribes a un cert nivell en el que l'afeccionat es confon amb el professional i el voluntarisme comença a desaparèixer en favor d'un cert semiprofessionalisme. Per això em ve de gust posar a debat si us sembla de gust les següents reflexions fruit d'aquesta etapa en el si del club

Procés de transformació
Tot aquest procés de transformació l'hem anat vivint al si de la UD Cassà durant aquests anys. I de passar de tenir una escoleta que s'anava desintegrant per manca de voluntaris i entrenadors que hi volguessin passar hores, hem passat a un club amb una estructura força definida amb uns caps de cada secció i equip que fan la feina que els pertoca amb la responsabilitat de saber que també rebran la remuneració que estigui d'acord amb les seves activitats.
Allò que fa uns anys semblava impensable ara és el pa de cada dia i igual com passa amb les colònies, els casals d'estiu o altres activitats de lleure, el voluntarisme cada cop costa més de trobar i tothom vol ser compensat per la feina que fa. Afortunadament, aquesta situació ha anat acompanyada de l'aquiescència dels pares i mares que han entès que valia la pena pagar una mica més sempre i quan tinguessin garanties de com estarien els seus fills, i en el món del futbol de base s'ha acabat el voluntarisme, com a mínim en els entrenadors.

En els directius i responsables del club encara no s'ha reclamat aquest privilegi, però tot arribarà, segur.

En el Cassà s'ha fet la transformació del futbol base en base a diferents projectes que mai no s'han acabat de consolidar per diferents raons -algunes internes i d'altres absolutament imprevisibles- la qual cosa ha estat un obstacle afegit, ja que cal donar temps als generadors d'una iniciativa per aconseguir que el projecte pugui demostrar la seva viabilitat; però fins i tot en el futbol de mainada es volen resultats immediats i si això depèn de si un nen de deu anys fa un gol o no, és lamentable.

En tot cas, l'estructura hi és, amb un grup de jugadors d'escoleta i un altres de més grans que tenen uns punts de referència força clars sigui quin sigui el pal de paller de tot plegat.

La força del futbol base
Aquest canvi d'estructura ha estat important i ha permès que la base del futbol a Cassà, la del club, passés dels socis als pares i que actualment la força del club la tinguin els pares i mares dels jugadors i jugadores més que no pas els socis que van a seure a la tribuna els diumenges.

O com a mínim això és el que a mi m'agradaria que s'hagués assumit...

Perquè a l'hora de la veritat, què passa en un club com el Cassà, amb un potencial social ínfim si treus els pares i mares del futbol base?

Doncs que les decisions del primer equip encar es prenen en base a uns criteris que no tenen res a veure amb la racionalitat, la visió de futur o l'anàlisi fred de les dades objectives.

Ho vam veure la temporada 2007/08 i jo, il·lús de mi, encara vaig pensar que calia fer el que fos per tirar endavant i donar la cara per un projecte que mai no he compartit per intentar mantenir el vaixell en circulació.
I ho vaig fer deixant clar que no combregava amb aquesta manera de fer, amb aquesta despesa tan descomunal per al primer equip i que plegava al setembre del 2008.

Per què no ho vaig fer? En primer lloc per responsabilitat d'aguantar els quatre anys i perquè em van demanar que continués donant suport i passant el relleu a la nova junta que venia al Cassà; i en segon lloc per intentar que els arguments que jo considerava lògics prevalguessin en el si del club per evitar que tot se n'anés a can Pistraus ara que ens acostem als cent anys del futbol a Cassà.

El primer equip s'ha d'autofinançar
Quina era la meva idea i la mantinc ara?

A Cassà de la Selva el primer equip ha de tenir un cost 0 (sí, zero) de fitxes de jugadors. I si n'hi ha algun que vol venir de fora i li costa benzina, com a màxim es pot arribar a pagar els diners que es recaptin a les taquilles dels partits. És a dir que amb una mitjana de cinc-cents euros per partit (ja és molt dir) entre taquilla i panera arribem a 10.000€ per temporada, doncs que això es destini als jugadors ja que és el benefici que ells generen per al club. La resta que sigui per l'entitat -i hi ha moltes altres despeses del primer equip: fitxes, desplaçaments, material.. -i que així el Cassà es pugui anar capitalitzant i anar treballant en tenir un bon futbol base i unes instal·lacions com cal.
Sincerament, prefereixo que el Cassà pagui un responsable de material -que tingui totes les samarretes ben ordenades les pilotes inflades i classificades, els pitralls nets i el magatzem en condicions- que no pas un jugador que, per bo que sigui, si juga al Cassà és només perquè se li paguen uns diners i que sembla que et perdoni la vida cada cop que entri al camp... jugadors que no tenen cap mena de vincle amb el club i que saben que a la que puguin aniran allà on els paguin més diners.

La llei del futbol professional que a mi no m'agrada que imperi a Cassà i que ha perdurat massa temps.

Entenc que això es podia assumir, fins a un cert nivell, quan hi havia alguns empresaris que tenien diners que els sobraven i els destinaven a pagar els sues capricis en forma de projecte futbolístic. Ara que la situació econòmica ha canviat, cal estar amatents i canviar de xip.

Una nova manera d'entendre el futbol a Cassà
Si no hi ha diners, no hi ha projecte amb jugadors cobrant i per tant, jo crec que la temporada 2009/10 a Cassà no hi hauria d'haver cap jugador que cobrés, ja que el que temo que passarà és que a finals de la temporada que ve, tornarem a estar amb nombres vermells.

No es poden fer miracles. Els diners que entren al futbol son els que hi han i cal assumir quin és el repte més important: el primer equip o l'estructura del club? Jo ho tinc clar i el primer equip m'és igual que baixi a primera regional, el que cal és mantenir el club i anar treballant per que quan les circumstàncies tornin a ser bones es pugui repetir algun altre somni com el de l'ascens de l'estiu del 2007, però planificant sempre d'acord amb la realitat i no amb les il·lusions.

Aquestes darreres setmanes s'han dit, escrit i llegit moltes coses sobre el Cassà i sobretot sobre els jugadors del Cassà; algunes són reivindicacions ben honestes i comprensibles; algunes són mitges veritats i d'altres son mentides flagrants. I només vull deixar clar una cosa: el pacte entre un jugador i un president, amb un entrenador pel mig, és un pacte entre persones que sempre es vol complir; però els avantatges fiscals que tenen els jugadors quan acorden aquest tipus de pactes verbals també tenen els seus inconvenients quan no es compleixen: no tenen suport legal.

I els jugadors saben amb qui van parlar i qui els va prometre el que cobrarien. I el que ho va fer ben aviat va veure que no podria complir i no va gosar dir-los-ho. I s'havia d'haver fet -com vaig exposar en una junta del club-. Potser així, amb la veritat per davant s'haurien evitat més problemes posteriors.

És absurd amagar el cap sota l'ala i creure que quan les empreses redueixen la seva producció al 50% i el país entra en crisi el futbol pot continuar com si res no passés. Hi ha una corretja de transmissió en publicitat, patrocinis, impagaments... que inevitablement té efectes. I allò que s'havia cregut fa sis mesos, ara ja no es pot complir. I el que lamento és que no es digués la veritat als jugadors, quan encara tenien la possibilitat de trobar una alternativa personal. Ho lamento, però també sé de qui és la màxima responsabilitat d'aquesta ocultació d'informació de la qual tots els membres de la junta en som copartíceps. Els jugadors també ho saben però prefereixen eludir aquesta realitat i se'n van a trucar a les portes d'un club que ni pot ni els hauria de pagar perquè no està en condicions de fer-ho perquè el Cassà no s'ha d'hipotecar per uns esportistes que quan arriben a un club com el nostre saben al que s'arrisquen.

Els socis saben que no poden assumir una càrrega com aquesta i tampoc no donen suport als jugadors encara que els sàpiga greu, però no es pot arribar a tot arreu; si els entrenadors volen, els jugadors segurament rebran una part del que estava compromès i els caldrà assumir la crisi que és el que pertoca.

Quin model de futbol volem?

En el fons el que tenim és un model de gestió esportiva que està caducat i que s'aguanta gràcies a unes estructures federatives que ningú no gosa tocar. Amb en Roche semblava que el canvi a la Federació Catalana serà possible, però només va ser un miratge. Les estructures federatives estan muntades per mantenir els privilegis dels remenen les cireres i els exemples que n'he tingut aquests anys són ben explicatius.
No s'ha volgut fer una actuació assenyada i de regularització dels clubs; el que compta és que cadascú aguanti el pal que li pertoca de l'estructura federativa que permet que hi hagi jugadors que semblin professionals i siguin afeccionats i que estiguin cobrant bestieses per jugar a segona regional; o que hi hagi entrenadors que no en fan però que deixen el títol i que siguin els intercanvis de cromos entre jugadors i entrenadors els que sustentin el futbol actual fins a i tot a categories regionals.

No s'ha volgut definir amb claredat quina és la situació de cada equip, categoria, tipus de jugador i és clar hi ha situacions com aquesta, la del Cassà i la de dotzenes de clubs, que no arriben al promès. Cal posar unes línies de contenció de la despesa en cada club i categoria i que els jugadors sàpiguen fins on poden aspirar i que els clubs tinguin un control -intern i extern- que els situï en la seva realitat, per evitar casos aberrants que tots podem tenir en ment en aquesta recent temporada a tercera divisió.

I en pobles com Cassà i clubs com el nostre cal que hi hagi la valentia de saber canviar aquest model de despesa irracional que obliga a contractar una plantilla sense tenir garantits els ingressos necessaris per a pagar-la. Amb una autoregulació adequada veuríem que això no pot ser i caldria estrènyer el cinturó per gastar només el que es pot. I si la regulació ve imposada federativament tots els clubs estarien en condicions semblants i no hi hauria clubs que distorsionessin la competició en base a deutes no satisfets o promeses incomplertes.

Ara el Cassà tenia l'oportunitat de començar de nou, d'emprendre un nou projecte que assumís amb valentia la realitat de la seva situació i iniciés des de la base el sanejament necessari per fer front a la crisi. No s'ha volgut fer i d'aquí a uns mesos potser en pagarem les conseqüències. Ja m'agradaria equivocar-me, ja...

Després de quinze anys amb el Cassà he parlat amb molts pares i mares i crec que aquestes idees no són tan eixelebrades no és tan complicat trencar amb la dinàmica d'anar creixent si realment es vol fer un club amb cara i ulls.
Només cal que la gent que vagi al davant hi posi la voluntat, però de moment no he vist enlloc aquest interès en canviar les dinàmiques predominants. Fins avui he donat un suport desinteressat al club i he fet tot el que he pogut per tirar-lo endavant. I crec que aquestes reflexions també han de ser enteses en aquest mateix sentit: ajudar a planificar el futur d'una entitat que m'agradaria que arribés als cent anys amb la màxima brillantor.

Visca el Cassà