I què ens podíem esperar? (A10 Ñ)

Periodista

Sóc periodista si bé només n'exerceixo a mitja jornada. Fa 15 anys que sóc director de Llumiguia i a partir d'ara també portaré el timó del cassadigital.cat. M'apassiona la fotografia i el meu poble, Cassà. Potser per això m'agrada donar suport a totes els entitats que puc...


La sentència ha estat el que calia esperar d¡'un tribunal que fa poques setmanes va tenir la barra de demanar comprensió després de quatre anys de no saber resoldre el cas de l'estatut.

Què es podia esperar d'un país que fa anys que té ganes de posar al lloc que pertoca als catalans?; és a dir, que ens vol oprimits culturalment, ofegats econòmicament i políticament esquifits.


La sentència ha estat el que calia esperar d¡'un tribunal que fa poques setmanes va tenir la barra de demanar comprensió després de quatre anys de no saber resoldre el cas de l'estatut.

Què es podia esperar d'un país que fa anys que té ganes de posar al lloc que pertoca als catalans?; és a dir, que ens vol oprimits culturalment, ofegats econòmicament i políticament esquifits...

Què es podia esperar d'un partit popular que ha aconseguit que un Tribunal hagi ressuscitat els millors esquemes de temps passats i amb una sentència repetitiva en allò de la indissolubilitat "del estado", per uns moments ens ha recordat que potser tots estem obligat a ser també "una Unidad de destino en lo universal".

La sentència podia ser més o menys abraonada, però sabíem que seria un atac cap a Catalunya i que la clau de tot no era saber com retocaven el text sinó com es gosava alterar un estatut ratificat pel poble, el parlament i les corts. Avui ho deia un representant del PP: té tant valor un referèndum com una decisió judicial; el problema és que té mes valor la decisió de deu persones que la de tot un poble i es posa en dubte el funcionament de tota la democràcia.

Ara caldrà veure la resposta que donaran els catalans.

La diversitat d'opinions és notable; començant per ERC que advoca per la independència plena, oblidant-se que encara avui dóna suport a un govern que ha posat tots els impediments possibles als referèndums per l'autodeterminació; el PSC, en boca del seu president ens crida a una manifestació i un es pregunta: per demanar què? Si fa dos dies deia que els independentistes només causaven frustració en els ciutadans... i els nacionalistes espanyols què fan? Mentrestant CiU, amb una estranya "absència" en els informatius del dia de la sentència, aprofita per demanar unitat; encara que en la declaració oficial no ho exigeix, aquest migdia al mitjans de comunicació demanava eleccions anticipades com si aquest fos el nostre problema.
No cal ni parlar del PP que encara que no ho gosi afirmar am contundència ha aconseguit el seu màxim objectiu d'aconseguir vots a tot Espanya (i potser també alguns a Catalunya...).

Òmnium Cultural ha estat el primer en cridar a la manifestació; serà la mateixa d'en Momtilla, o una altra? En principi sembla que hi ha acord en fer-na una de conjunta. Potser aquesta seria l'oportunitat de demostrar fins a quin punt podem ser unànimes els catalans; la qüestió és fins on hem d'arribar: si reclamar el que ara ens han retallat o entendre aquesta sentència com el comiat definitiu d'un sistema que no permet l'encaix de Catalunya en l'estructura actual.

Vista la situació proposo un lema per la manifestació unitària: Adéu Espanya!