VELLES MASIES

Llunyà alé de vida sou per les mirades

cases de pessebre enmig la boscúria.

Però en arribar-hi

–casa o santuari-

fins el cor s’angoixa per tanta penúria

en què heu quedat tristes i oblidades.

Erèctils com fars sobre els precipicis,

com proes de nau en verd oceà.

Fars que no il·luminen,

naus que no caminen,

sols records i runes d’un temps ja llunyà,

podrits esquelets d’antics casalicis.

A altres us bastiren en les fondalades

on queden les restes patètiques, mudes...

Ja no hi ha camí,

l’herbam l’engolí

com a les pobres pedres que jeuen vençudes

enmig de les feixes abans conreades.

Pluges i més pluges, ventades i gel,

sempre flagel·lades pels durs elements!

Teules que han volat,

mur esquarterat

sagnant per ferides sense sang, impotents,

plorant regalims d’aigües color mel.

M’hi endinso en silenci, amb respecte, amb por...

On és el pagès entrant les feixines?

On és la mestressa,

la brava pagesa

que feu grans els fills, els porcs, les gallines

i cuidà la casa, les bèsties i l’hort?

A on són la mula, les vaques, el bou,

si encara hi ha palla al pessebre buit?

A on és la vida

trista casa buida?

Seca està la terra plena ahir de fruit,

cercat d’esbarzers s’ha cobert el pou...

Els nins que jugaven de nit i de dia

i amb el gos corrien darrera el ramat

on es troben ara?

Hi pensen encara?

O potser, amb el temps, us han oblidat

o el pensar-hi els omple de gran melangia?

Les vostres rialles me les torna el vent

però també el vent em porta ploralles.

Ai! La vostra vida

encara aquí crida:

crits plens d’alegria, de nits de rondalles,

també de mancances i de patiment.

Bon pa de pagès que ella pastava,

que ella coïa en el forn casolà!

Graner ple de blat

o anys de sequedat

en què en acabar-se l’últim mos de pa

l’ànim del pagès d’ànsia es corsecava...

La llar en què mai faltava el caliu

ara sols té cendra,: l’oblit l’ha apagat!

Entorn hi hagué amor,

rialles i plor.

S’hi engendraren vides amb amor callat,

amor de pagès, noble, aspre, altiu.

Si parlar poguessin les velles masies!

Però en llurs estances sols hi parla el vent.

Els trencats balcons

sense porticons

diuen com la vida se’ls hi va fonent

i, orbs d’il·lusions, fiten llunyanies.

M. Dolors Godoy Rotllens