NO PLORIS, MAR!

Mirar el mar no em cansa mai,

poder estendre la mirada

per aquest blau, immens espai

que em parla en cada onada.

El seu va-i-ve em diu: “Escolta,

-Jo pou intento escoltar-

oblida tot el que t’envolta

i escolta al mar que et vol parlar!”

I cerco en les ones, el plaent so

de tants països bells i llunyans

perduts enllà de l’horitzó

semblant-me sentir-ne els cants...

Però em diu: “Si sabessis les desferres

que els homes fan arribar!

No sents els remors de guerres

que en eix mar es van lliurar?

No sents els cants de les sirenes

volent atraure als mariners

i la remor de les cadenes

dels esclaus fent de remers?”

......................

I el mar calla: les seves onades

són silents, no fan remor,

vetllen les veus ofegades

dels que no arriben a port!

Ja ho sé, mar, no és culpa teva,

culpa en té la humanitat

que t’hi enterra, sense treva,

tantes mostres de crueltat!

I avui plorem jo i el mar!

M. DOLORS GOOY ROTLLENS