L’ORENETA VORA EL LLAC

Sóc a vora del llac a la posta del sol

i em plau, a l’hora baixa, anar a cercar-hi oblit.

Miro, d’una oreneta, el zig-zag del seu vol

per damunt de l’aigua quieta en arribar la nit.

S’acuita sobre l’aigua abans de al niu tornar

i miro amb molta por que el líquid cristal·lí

amb el fluix i refluix la pugui enfonsar

però, batent les ales, ja fuig molt lluny d’aquí.

Admiro, estorada, la seva gosadia

ja que quasi s’enfonsa dins l’aigua de l’estany

doncs jo, quan vull llençar-me allà on el cor em guia,

massa temo i penso que m’espera un parany

i sí...massa vegades em pren la covardia

sense gosar emprendre un vol de llibertat!

No sóc com tu, oreneta, no tinc ta valentia

llençant-me a l’aventura com tu t’hi has llençat.

Has lliscat sobre l’aigua sense mullar les ales

i així, sense angoixa, volar al niu calentó.

Jo ja no puc fugir, ho provo endebades

i resto prop del llac sumida en la foscor.

M.Dolors Godoy Rotllens