DIR-HO VOLDRIA...

Miro el cel blau com ho era ahir

com, és probable, ho serà demà...

li dic que em parli, res em vol dir

i, fet silenci, s’enfosquirà.

Del meu jardí miro les flors

més...cap emoció no he sentit,

no res em diuen els seus colors

que el sol de juny ha embellit..

Tot el que sento i em fa vibrar,

el que m’enfonsa o m’esperona,

que em fa riure o em fa plorar,

que, sens paraules, sempre enraona

no puc cercar-ho amb la mirada

ni amb l’oïda ni amb cap sentit,

la inspiració la tinc clavada

en la fondària de l’esperit:

el que recordo i rememoro,

el que és passat i el que ansiejo,

el que em fa riure o pel que ploro,

la pau interna que tant envejo...

Allò que miro i em fa extasiar:

el cel, els núvols, ocells i flors,

això és fàcil de fer rimar,

vull rimar somnis, rialles i plors:

un dol sobtat clavat al pit,

o el goig que, un dia, no saps d’on ve,

records pels quals no hi ha oblit,

el plor silent que et fa tant be.

Tot el que rima dins el meu pit

fet poesia dir-ho voldria:

Somnis, goigs, penes que he sentit...

Deixo la ploma, no, no podria!

M.Dolors Godoy Rotllens