Caminava amb tristesa,

em portava mals averanys

eix mon ple d’incertesa

que ha canviat el riure en planys

i, sense esma caminant,

he arribat fins a un prat

on un pastor, vigilant,

controlava el seu ramat.

Seia sota una alzina

per resguardar-se del sol

i una música molt fina

sortia del seu flabiol.

Vaig seure al seu costat

en un gest quasi imprevist

i ell em digué enriolat:

“D’on vens tan cansat i trist?”

I ell xerrava i xerrava

parlant-me del do tan gran

que la natura ens portava

i el dol m’anava passant...

“Omple’t el cor d’alegria,

demà veuràs eixir el sol,

agraeix tenir un nou dia

per trobar entorn consol.

“La natura et porta amor,

te’l porten ocells cantant

i del rierol la remor

que va fent quan va lliscant.”

Quan fou l’hora de marxar

alleujat de tanta pena,

el sol s’anava a amagar

darrera de la carena.

Cridà: “No et neguitegi el futur!”

I amb un refilet del flabiol,

amb el ramat se’n va endur

del meu cor tot aquell dol.

M.Dolors Godoy Rotllens