En qualsevol platja dels més remots mons

davant dels xalets dels estiuejants

o de les barraques de palla i maons

canten, riuen, corren, munió d’infants.

Fan casetes de sorra, teulats de petxines,

amb escorces d’arbres teixeixen vaixells

llançant-los al mar enmig les onades

i amb cants imiten els xiscles d’ocells.

Molts no han llançat mai al mar la xarxa,

no són pescadors, que pesquin els jais!,

ni han vist grans vaixells a port apropar-se

ni turistes de luxe baixant-ne com xais.

Ells juguen amb còdols llançant-los ben lluny,

mirant quant bots fan ans de caure al mar

on, cap a la fondària, el còdol s’esmuny.

Platges on encara ells poden jugar!

...Miro en eixa platja, pateres trencades,

neumàtics de goma que s’han rebentat,

unes sabatetes d’un peu arrencades,

peuets que, com còdols, els mar s’ha empassat.

En mil  platges dels mons els infants han jugat

d’altres han quedat, de la mar, al fons.

La mort també hi ronda, infants mutilats,

sens vida, han arribat a les platges dels mons.

M.D. Godoy Rotllens