ENYORANÇA VORA EL MAR

Jo sóc com la roca seca

clavada arran del mar

esperant la fresca onada

que la vingui a acaronar

però, el reflux la reclama

i se’n torna mar enllà, 

deixant-me amb l’enyorança

de quant trigarà a tornar.

Espero amb temor la nit

quan el mar queda encalmat

i ja no tornen les onades

que de dia m’han besat.

Potser un dia un temporal

m’arrancarà de la sorra

i seré sols un record

de tot el que el mar esborra.

Però ara, torna sense pressa,

besa’m amb ton bes salat,

ves i vina amb el reflux

amb el que sempre has tornat.